Educar des de la Curiositat: Fer pensar per créixer

És important ensenyar als infants a pensar. Però no a pensar per repetir, memoritzar o encertar la resposta a preguntes prefixades, sinó a pensar per comprendre el món i mirar-lo amb els ulls ben oberts, per explorar tot allò que tenim al nostre entorn, per connectar amb la natura i amb les persones. L’educació hauria de néixer des de la curiositat per saber alguna cosa, des de la inquietud per obtenir respostes, per fer-se preguntes, des de la sorpresa per allò desconegut, nou, des del repte que suposa la resolució de problemes… És en aquest espai d’interès intrínsec on l’educació esdevé significativa i connecta amb l’essència de cada infant.

Imatge del cartell promocional d’El petit príncep fet per Editorial Estela, la primera que el publicà en llengua catalana.

He treballat 21 anys en una escola, de mestra, i a més soc mare de dues nenes i des d’aquest espai privilegiat he pogut observar com han evolucionat els infants amb el pas dels anys. Aquest exercici sovint em fa reflexionar i ser conscient dels canvis socials que han acompanyat aquest procés de canvi.

Els infants es fan mil preguntes, tenen una curiositat infinita, només cal que anem passejant amb ells i elles pel carrer i esperar uns minuts. Observar. De sobte arriba la primera pregunta, normalment relacionada amb l’entorn i iniciada amb un… “i per què?”: Per què no plou cap amunt? Per què el cargol va tan lent? Per què les papallones tenen aquestes ales? I a continuació, sovint, esperen una resposta immediata i si no la tenen, acostumen a demanar un dispositiu electrònic com a vehicle comunicatiu per aconseguir-la.

I si els donéssim espai per explorar, per equivocar-se, per fer hipòtesis, per indagar, per comparar amb allò que ja saben? Per connectar amb altres aprenentatges?

No volen esperar -o sovint no en saben-, no volen fer-se més preguntes, i aleshores, des de la nostra posició d’adultes amb presses per arribar, o des d’una actitud de minimitzar la importància de la seva pregunta, acabem donant la resposta que tant anhelaven, ja la tenen, ara a per la segona pregunta, privant de tot el procés de reflexió, descoberta i lentitud. Un procés infinit però buit del que dóna sentit al coneixement significatiu.

I llavors és quan em pregunto… què passaria si, en comptes de donar-los la solució immediata, els responguéssim amb més preguntes? I si els donéssim espai per explorar, per equivocar-se, per fer hipòtesis, per indagar, per comparar amb allò que ja saben? Per connectar amb altres aprenentatges?

El que passaria és molt senzill: estarien desenvolupant habilitats fonamentals per a la vida. Gaudirien del camí, del procés d’aprendre, i de ben segur, arribarien a obtenir la mateixa resposta gaudint del trajecte. I aquest procés tan vivencial i construït amb esforç i sentit, esdevindria més significatiu, i per tant, més fàcil de transferir a altres situacions de la vida quotidiana. Ells i elles estarien, en definitiva, més orgulloses d’haver-hi arribat gaudint del recorregut.

I quin és el nostre paper, doncs? El de les famílies, dels i les mestres, d’educadors i educadores de migdia, d’entrenadors i entrenadores i altres referents de lleure educatiu?

En el món actual, molts infants han deixat de mirar endins per buscar estímuls externs

Doncs la resposta, probablement és que som guies. Acompanyem, orientem, animem, donem suport i sostenim la recerca de cada infant. Som els que canviarem el sentit i el ritme, els que respondrem a les seves preguntes amb: tu per què creus que la pluja va cap avall? Coneixes altres animals que vagin tan lents com el cargol? Quina és la teva hipòtesi sobre el naixement de la papallona?

Som allà per celebrar els seus èxits, per ajudar-los a perseverar, per creure en les seves capacitats fins i tot quan dubten. Som allà, en definitiva, per respondre a les seves preguntes amb un simple: “pensa la resposta”.

Demanar-lis que pensin és una estratègia magnífica. Però, què és pensar? Pensar engloba diferents accions cognitives; és comprendre, sintetitzar, reflexionar, observar, descriure, raonar, connectar, predir, explicar, organitzar, expressar, innovar. Totes aquestes accions són formes de pensar i disposicions mentals que els infants posen en joc davant d’un repte, una tasca o un conflicte. I quan nosaltres, els adults, guiem aquest procés, estem ajudant-los a desenvolupar conductes intel·ligents i útils per a la vida.

Si eduquem des de la curiositat i la sorpresa, si els convidem a fer-se preguntes, a investigar i a meravellar-se, no només estem fent que pensin: estem fent que aprenguin a viure amb ulls ben oberts, amb criteri propi i amb ganes de descobrir.

En el món actual, molts infants han deixat de mirar endins per buscar estímuls externs constantment: pantalles, joguines que ja ho fan tot, activitats contínues per evitar l’avorriment... Com a adults i adultes, sovint ens avancem a les seves necessitats, oferint solucions i respostes abans inclús de que sorgeixin les preguntes, sobreestimulant-los i coartant la curiositat natural dels infants.

Recordeu com jugaveu quan ereu infants? Quan una simple capsa era un cotxe? Un llençol damunt dues cadires esdevenia una cabana plena d’aventures? Quan no hi havia piles ni pantalles? Quan tu decidies què feia aquell peluix per encaixar en la història que tu mateixa creaves? Quan tot naixia des de la imaginació?

La sorpresa i la curiositat era i continua sent la porta d’entrada al nou coneixement i ens cal protegir-lo i guiar-lo. Tornem a donar valor a aquest joc intern, al misteri, a la creativitat que neix de no tenir-ho tot fet.

Avui que començo una nova etapa a Valors com a Responsable Pedagògica, em fa molta il·lusió saber que podré continuar sorprenent els infants, com ho feia a l’escola, però des d’un altre espai, un que també és màgic però que passa fora de les aules. Des d’aquí, d’aquesta manera, continuaré aportant el meu granet de sorra al procés educatiu.

L’aprenentatge més profund i durador no neix de la resposta immediata ni de la sobreestimulació, sinó des d’aquell espai creatiu que ens permet fer preguntes, explorar, equivocar-nos i meravellar-nos tot alhora. L’espai de migdia, n’estic convençuda, és un indret ideal perquè tot això succeeixi.

“Totes les persones grans han començat sent nens. Però pocs se’n recorden.”
Antoine de Saint-Exupéry, El Petit Príncep

Construir un espai educatiu dins el temps de migdia de les escoles, el nostre repte en tant que educadors i educadores.

Dotar de contingut els migdies, els matins, les tardes i els estius passa per una aposta ferma pel lleure educatiu com element transformador dins l’educació transversal d’infants i joves. Ens sabem un espai complementari a l’escola, a l’educació formal i lectiva, però no per això renunciem a participar del procés educatiu. Sinó tot el contrari. En som agents actius, creatius i crítics. Ens acompanyeu en aquest apassionant viatge?